Per fi se’ns va aportar una mica de claredat, el passat dia 20 de setembre, sobre quin és la manera en què els particulars han d’abordar la seva reclamació per les hipoteques multidivisa, i contra tot pronòstic no va ser el Tribunal Suprem qui va portar aquesta solució, sinó que la resposta va venir directament de Luxemburg.
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, resolent l’Assumpte C-186/16, va confirmar el seu criteri sobre la abusivitat de les clàusules en els contractes celebrats amb consumidors: sí cal declarar abusiva una condició essencial del contracte si aquesta no es va inserir amb la deguda transparència, i una clàusula com la de fixació del deute en moneda estrangera no es pot considerar transparent per la seva simple redacció en el contracte de préstec, sinó que s’exigeix que el banc mostri al client els seus possibles efectes.
Ens trobem ara en un escenari en el qual el Tribunal Suprem, que encara ha de resoldre assumptes similars que es troben pendents de cassació, haurà d’acollir la doctrina que ha fixat el TJUE.
El pacte de fixació del capital del préstec en divisa estrangera és un element essencial del contracte –com l’és també la clàusula solc–, i ha de ser examinat amb el doble filtre de transparència que va fixar el TS en la seva sentència de 9 de maig de 2013. Sembla difícil que obtinguem una solució judicial amb efectes generals per a tots els afectats, de manera que s’haurà de valorar cada supòsit concret.
Referent a això, serà rar el cas en el qual el banc aconsegueixi acreditar –li correspon la càrrega de la prova, segons l’article 147 de la Llei de Defensa de Consumidors– que va desplegar informació suficient com perquè el seu client conegués concretament el risc de fluctuació del capital pendent, que implicava que el deute podria fins i tot arribar a incrementar-se encara que es complís fidelment amb el pagament de les quotes.